Per mitjà de l’estructura clàssica de la poesia occidental —el sonet—, Cims i abismes explora l’ànima humana en relació amb el seu entorn més pròxim i consubstancial. Un entorn pròdig d’objectes inanimats i d’éssers plens de vida, de terra, de vent, de foc i d’aigua, d’allò que encara resta de natural en aquest món postís i tecnològic. Composicions que mantenen un elevat rigor en la mètrica i la rima, però que alhora cerquen vies singulars d’innovació i avantguarda, amb el trencament, qual cal, del sentit més íntim del vers.
«Vicent Penya és un autor important amb una obra consistent que incideix amb solvència en diversos gèneres. Faig aquesta afirmació d’entrada perquè no és possible escriure un llibre tan ambiciós com Cims i abismes sense uns fonaments ben sòlids, que parteixin del propi talent, d’un domini insòlit del llenguatge, d’una assumpció nítida, però no servil, de la tradició (hi pressentim des d’Ausiàs March o Jaume Roig a Salvador Espriu, J. V. Foix o Vicent Andrés Estellés) i d’una admirable capacitat creativa.» Del pròleg de Carles Duarte