Pocs temes històrics com les presons de la Inquisició espanyola -institució a la qual Voltaire es referia com le monstre- projecten sobre nosaltres unes imatges tan definides. És real, la idea que en tenim? Malgrat l’interés que puguen suscitar, han estat poc estudiades: a penes n’hi ha monografies històriques, i ocupen un lloc marginal en les obres generals.
En aquest llibre, en un exercici de microhistòria, veurem en una llarga durada, des del s. XV fins a ben entrat el XIX, el tribunal de la Inquisició i la societat valenciana a través de les presons: com són, qui les habita, què hi ocorre i sobretot quina finalitat té tota aquesta maquinària.
Un relat sobre l’edifici mateix, un palau que al llarg de tot el s. XVI és en procés continu de reforma i després coneix una llarga decadència. La detenció, els interrogatoris, la tortura, conformen una fàbrica d’obtenció de la veritat, mitjançant tècniques elaborades combinades amb violències inhumanes. En contrast amb l’organització moderna del Sant Ofici, el seu personal és corrupte i ineficaç; això, sumat a l’estat de les presons, suposa pèssimes condicions de vida dels captius –tot i que no tant com en altres presons de l’época-, malalties i morts, i malgrat les aparences permet la comunicació entre els presoners i amb l’exterior, i també evasions.
Una reflexió sobre el fanatisme, la crueltat i el càstig, el poder i la repressió, i la presó.
