"La lectura dels poemes que componen Aiguaneix, de Roser
Cabacés, es perllonga com l’aigua pura del rierol en el
temps interior, el temps de l’ànima que, per expressar-se,
viatja en metàfores i imatges simbòliques: «ben en silenci/
sento les veus de l’invisible». Així els poemes ressonen a
l’ànima com una simfonia composta en diferents moviments
i visions interiors, «finestres badades/ per albirar el misteri».
L’experiència mirífica de la primera lectura es perllonga en
les lectures segu¨ents perquè els poemes d’Aiguaneix ho
donen tot, però en preserven el misteri perquè així obra
també la natura, «sempre sabent que el misteri s’amaga/
perquè el regal és saber-lo invisible". (De l'epíleg de Teresa
Costa-Gramunt).
