Sant Pau i les dones, investiga sobre les amigues, germanes i testimonis que col·laboraren activament en la missió evangelitzadora de l’Apòstol. A més d’aquestes dones més aviat notables, hem volgut donar espai aquí a figures femenines menys conegudes i citades, com l’anònima esclava posseïda per un esperit i guarida per Pau evocada en el relat de Lluc a Fets 16,16-19, o els tres grups de dones que, tot i no ser esmentades en les cartes paulines, han exercit un rol important en l’Església primitiva: les profetesses (les quatre filles solteres de Felip, Ac 21,6), les diaconesses (1Tm 3,11) i les viudes (1Tm 5,3-16).
El propòsit del llibre, no és el de tractar qüestions tècniques reservades als especialistes, sinó obrir una finestra al món de Pau per tal de conèixer millor les seves col·laboradores, les dones que han compartit amb ell el zel pastoral.
«Encara corre la idea que entre Pau i les dones no hi havia hagut massa empatia. No es poden negar algunes apertures, però en el fons corre la sospita que l’Apòstol hauria contribuït a frenar la càrrega revolucionària de l’Evangeli. Realment és així? Troba fonament aquesta sospita en les Cartes de l’Apòstol?».
Qualsevol posició que adoptem al respecte, resta un fet indiscutible: la relació entre Pau i les dones és un problema ben viu que continua suscitant preguntes i respostes de tota mena. Molts acusen l’Apòstol de ser misogin, i ho fan basant-se en alguns textos controvertits que tracten de la submissió de la dona a l’home, de la qüestió del vel i del silenci de les dones en l’Església. Però la idea que Pau tingués un prejudici negatiu cap a les dones és contradita en les seves mateixes Cartes, on ell cita explícitament figures femenines amb responsabilitats de relleu en les primeres comunitats cristianes. A fi de copsar bé la qüestió i no deixar-se arrossegar per judicis precipitats i sovint sense cap fonament, cal distingir bé entre les cartes del Pau històric (1 Tessalonicencs, 1-2 Corintis, Gàlates, Romans, Filèmon i Filipencs), aquelles de la tradició post-paulina (2 Tessalonicencs, Colossencs i Efesis) i, finalment, aquelles deuteropaulines, anomenades també cartes pastorals (1-2 Timoteu i Titus). Aquests darrers escrits reflecteixen una situació eclesial posterior a l’època de Pau, en la qual el procés d’institucionalització i patriarcalització es troba en una fase molt més avançada.
En la carta als Filipencs, Pau esmenta explícitament Evòdia i Síntique, dues dones que «van lluitar per la causa de l’Evangeli» juntament amb ell i altres col·laboradors (Fl 4,3). En la carta als Romans elogia Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside pel seu servei en la difusió de l’Evangeli i saluda Júlia i la germana de Nereu. En la carta a Filèmon envia salutacions a la «germana Àpfia», citada entre dos homes i abans de la comunitat. Entre els fidels col·laboradors de l’Apòstol destaca la parella Prisca i Àquila, esmentats diverses vegades en les Cartes i en els Fets dels Apòstols sempre en aquest ordre, ella primer que ell, la qual cosa era contrària als costums del temps. En la carta als Romans s’esmenta una altra parella d’esposos, Andrònic i Júnia, «molt considerats entre els apòstols», companys de Pau a la presó. D’aquests testimonis traspua l’actitud d’estima que l’Apòstol que l’Apòstol tenia envers les seves col·laboradores, i la seva vasta xarxa de coneixences i de relacions fe-menines amb finalitats pastorals. Un cas interessant és el de Lídia, la comerciant de porpra que força l’Apòstol a acceptar la seva hospitalitat: «Si em teniu per fidel al Senyor, veniu a casa meva i quedeu-vos-hi» (Ac 16,15). Juntament amb Lídia, recordem Cloe (1Co 1,11) i Nimfa (Col 4,15), dones independents, de bona posició i amb recursos econòmics, que han contribuït a l’expansió missionera.
Pau mostra un afecte particular per l’«estimada» Perside, la mare de Rufus que «considero també meva» i sobretot per Febe, diaconessa de l’Església de Cèncrees:
Els escrits paulins (i els Fets dels Apòstols) testimonien el rol actiu de les dones en les primeres comunitats cristianes, implicades com eren «en el camp de la caritat, del diaconat, de la catequesi, de l’evangelització i de l’apostolat». Apòstoles, diaconesses, missioneres. Les dones han ensenyat, han predicat i han fundat Esglésies domèstiques, difonent per tot arreu el perfum de l’Evangeli.
