"Parlar dels dies és parlar de cada dia, del temps continu,
permanent, inalterable. Doncs aquests dies també tenen
el seu crit. No és fàcil de sentir. És tènue, no és esquerdat.
No és fàcil d’entendre, cal que t’acompanyi el poeta. El
bram dels dies no és això una antologia d’experiències,
però sí que deu ser un llibre que neix de les experiències
que no s’expliquen, de les que se n’explica al ressò, que és
un bram. Un llibre minimalista, sense exaltacions aparents,
que llisca, però que remet al crit, a la incomoditat, a la
introspecció, potser a la revolta.
Aquesta intersecció entre els haikús i els aforismes, aquesta
tensió entre la quotidianitat i l’exaltació, entre la serenitat
i la revolta, entre la paraula que explica i el bram que no
s’entén, és la font d’aquets versos. Els dies no ens són desconeguts,
com a lectors. El bram, tampoc. Tots ens parlen
de nosaltres". (del pròleg de Vicenç Villatoro).
