La literatura memorialística, que fins no fa massa ocupava un lloc subsidiari dintre del panorama literari general, ha anat a poc a poc revertint aquesta situació. De fet, un dels fenòmens més interessants dins del panorama de la literatura catalana recent ha estat l'auge de l'anomenada literatura del jo. Memòries, autobiografies, biografies, epistolaris, i diaris han anat fent-se un racó en les llibreries, i han aproximat una mica més les lletres catalanes cap a aquesta normalitat que, segons Josep Pla, passa necessàriament per l'existència d'una prosa no ficcional solvent. En aquest volum es congreguen algunes de les veus més significatives dels estudis sobre literatura autobiogràfica, centrada en aquest cas en les memòries, les autobiografies i aquest gènere que és l'autoficció. Així, per citar-ne sols algunes de les més rellevants, en la part dedicada a les memòries i autobiografies hi trobem aportacions sobre l'obra fundacional de Michel de Montaigne, l'edició memorialística de l'Abadia de Montserrat, les característiques de l'escriptor de memòries o les memòries ?induïdes? de Pompeu Fabra. La secció dedicada a l'autoficció s'obre amb un il·luminador text sobre la genealogia del concepte. Des que Serge Doubrovsky donà el 1977 carta de naturalització a aquesta hibridació genuïnament postmoderna de l'autobiografia i la ficció, la seua feliç fórmula no ha fet sinó guanyar adeptes, fins a convertir-se en un fecund lloc de trobada per als estudis de la literatura del jo. Completen aquest segon apartat una sèrie d'articles que exploren aquest territori quasi verge, tot fent parada en l'obra de Ferran Torrent, Josep Lozano, Pere Gimferrer, Ignasi Mora o Empar Moliner, entre d'altres.
